El desenvolupament exponencial de les TIC i de la seva implantació en les últimes dècades, dóna cada vegada més importància a aquestes en les activitats d'ensenyament-aprenentatge, dintre de l'educació formal i informal, en les seves diferents versions (presencial, semipresencial i virtual).
En qualsevol cas, l'elaboració i aplicació del software educatiu requereix el coneixement i anàlisi de les teories que expliquen la naturalesa del procés d'ensenyament-aprenentatge. Aquest procés és interdependent amb els mitjans utilitzats i condiciona les característiques que han de reunir els programes formatius, que seran diferents segons s'opti per una o altra teoria, opció determinada no només pels seus objectius i contingut, sinó també per altres característiques com el tipus d'alumnat, el context i l'estructura tecnològica disponible.
Per a estructurar adequadament una relació entre les teories de l'aprenentatge i les TIC que ens permeti establir les bases del software educatiu i les estratègies a utilitzar pel docent, tant en l'educació presencial com a distància, incloem en aquesta introducció alguns conceptes de caràcter general.
El procés d'ensenyament- aprenentatge .
El procés d'ensenyar és l'acte mitjançant el qual el professor mostra o suscita continguts educatius (que inclouen coneixements, hàbits i habilitats) a un alumne, a través d'uns mitjans, en funció d'uns objectius i dintre d'un context.
El procés d'aprendre és el procés complementari d'ensenyar. Aprendre és l'acte pel qual un alumne intenta captar, elaborar, processar i assimilarels continguts exposats pel professor, o per qualsevol altra font d'informació, a través d'uns mitjans i amb uns objectius, portant-se a terme també dintre d'un determinat context. Les diferents teories de l´aprenentatge, que tot seguit comentarem, assenyalen com l´alumne aprén, diferenciant en cadascuna d´elles el rol del docent i de l´alumne i la metodologia. El procés de ensenyament-aprenentatge ha d'organitzar-se i desenvolupar-se de manera que faciliti l'apropiació del coneixement de la realitat significativa que, en la seva interacció amb un substrat material neuronal, permetrà que, en el menor temps i amb el major grau d'eficiència i eficàcia possibles, s'estableixin els engranatges sensorials, aspectes intel·lectuals i motors necessaris perquè el reflex es materialitzi i concreti. Perquè un procés d'aprenentatge pugui considerar-se com a tal, ha de poder manifestar-se en un temps futur i contribuir, a més, a la solució de problemes concrets. Teories de l'aprenentatge i de la instrucció
Les "teories de l'aprenentatge" són aquelles que intenten explicar com aprenem i tenen un caràcter descriptiu.
Les "teories de la instrucció" pretenen determinar les condicions òptimes per a ensenyar, tenint per això un caràcter prescriptiu.
Des d’Aristòtels s'han realitzat assajos relacionats amb aspectes de les teories de l'aprenentatge i de la instrucció, però no és fins a 1940 quan es produeix un gran esforç per a construir aplicacions sistemàtiques que donin unitat als citats fenòmens, començant a aparèixer sistemes i teories, algunes d'elles reconsiderades a partir de 1950 davant el fet que no compleixen funcions importants de tota teoria, tal com totalitzar i concloure lleis o sotmetre a verificació empírica els seus principis.
La sistematització ha dut a incloure a les teories de l'aprenentatge i la instrucció en tres corrents o paradigmes :
Les TIC i les teories de l'aprenentatge i de la instrucció. Tot i que les TIC permeten la utilització d'altres mitjans tecnològicament més avançats (vídeo comprimit bidireccional...) la veritat és que l'ús d'aquells està limitat a determinades zones del planeta. En el nostre entorn l'evolució de les TIC es centra especialment en l'expansió i millora de qualitat de la informàtica, els sistemes multimèdia i l'accés a Internet, amb totes les seves possibilitats, a més de l’ús d’altres mitjans com la ràdio o la televisió.
En el disseny i implantació d'un procés d'ensenyament-aprenentatge en el qual s'utilitzin les TIC cal considerar que:
Els paradigmes estableixen els objectius, continguts, sistemes d'avaluació i control, i línies mestres dels procediments.
Les TIC són els mitjans i condicionen el disseny del procés i la seva implantació.
La diferència essencial entre l'ensenyament-aprenentatge presencial, semipresencial i virtual està motivada pel diferent grau de coincidència, en l'espai i en el temps d'ambdós processos.
Les estratègies a emprar pel docent i el disseny del software educatiu seran diferents si aquest es destina al suport en l'educació presencial o a l'educació a distància .
El docent (especialment en l'educació presencial) és qui decideix la idoneïtat del software educatiu, utilitzant-lo d'acord amb les seves necessitats, independentment de la seva destinació inicial.
Gros (1997) proposa la següent classificació del software educatiu:
Tutorials que, amb un contingut descriptiu, utilitzen textos i gràfics amb un format no manipulable, tal com el PDF. Un tipus de tutorial en contínua expansió és el dels catàlegs electrònics (via Internet i en suports tipus CD), que estan substituint al de paper pel seu baix cost de producció, actualització i distribució. En les versions per a xarxa solen estar associats a sistemes unidireccionals de comunicació (correu electrònic).
Pràctica i exercitació, per a adquisició de destreses una vegada coneguts els continguts. Molt utilitzats per a ensenyaments professionals i artístiques els més coneguts són els destinats a càlculs, disseny i a gestió.
Simulació, que reprodueix entorns similars al reals, amb una gran interactivitat que permet, entre altres, reproduir el funcionament de màquines i sistemes (elèctrics, electrònics, mecànics, pneumàtics...)
Multimèdia, combinació entre imatge, text i so, animació i vídeo per a l’aprenentatge en entorns lineals.
Hipermèdia, forma de multimèdia interactiva amb estructures de navegació complexes que augmenten el control de l'usuari sobre el flux d'informació, en entorns no lineals. Un tipus simplificat de hipermedia és el hipertexte.
1. INTRODUCCIÓ
Preàmbul
El desenvolupament exponencial de les TIC i de la seva implantació en les últimes dècades, dóna cada vegada més importància a aquestes en les activitats d'ensenyament-aprenentatge, dintre de l'educació formal i informal, en les seves diferents versions (presencial, semipresencial i virtual).
En qualsevol cas, l'elaboració i aplicació del software educatiu requereix el coneixement i anàlisi de les teories que expliquen la naturalesa del procés d'ensenyament-aprenentatge. Aquest procés és interdependent amb els mitjans utilitzats i condiciona les característiques que han de reunir els programes formatius, que seran diferents segons s'opti per una o altra teoria, opció determinada no només pels seus objectius i contingut, sinó també per altres característiques com el tipus d'alumnat, el context i l'estructura tecnològica disponible.
Per a estructurar adequadament una relació entre les teories de l'aprenentatge i les TIC que ens permeti establir les bases del software educatiu i les estratègies a utilitzar pel docent, tant en l'educació presencial com a distància, incloem en aquesta introducció alguns conceptes de caràcter general.
El procés d'ensenyament- aprenentatge .
El procés d'ensenyar és l'acte mitjançant el qual el professor mostra o suscita continguts educatius (que inclouen coneixements, hàbits i habilitats) a un alumne, a través d'uns mitjans, en funció d'uns objectius i dintre d'un context.
El procés d'aprendre és el procés complementari d'ensenyar. Aprendre és l'acte pel qual un alumne intenta captar, elaborar, processar i assimilar els continguts exposats pel professor, o per qualsevol altra font d'informació, a través d'uns mitjans i amb uns objectius, portant-se a terme també dintre d'un determinat context. Les diferents teories de l´aprenentatge, que tot seguit comentarem, assenyalen com l´alumne aprén, diferenciant en cadascuna d´elles el rol del docent i de l´alumne i la metodologia.
El procés de ensenyament-aprenentatge ha d'organitzar-se i desenvolupar-se de manera que faciliti l'apropiació del coneixement de la realitat significativa que, en la seva interacció amb un substrat material neuronal, permetrà que, en el menor temps i amb el major grau d'eficiència i eficàcia possibles, s'estableixin els engranatges sensorials, aspectes intel·lectuals i motors necessaris perquè el reflex es materialitzi i concreti.
Perquè un procés d'aprenentatge pugui considerar-se com a tal, ha de poder manifestar-se en un temps futur i contribuir, a més, a la solució de problemes concrets.
Teories de l'aprenentatge i de la instrucció
Des d’Aristòtels s'han realitzat assajos relacionats amb aspectes de les teories de l'aprenentatge i de la instrucció, però no és fins a 1940 quan es produeix un gran esforç per a construir aplicacions sistemàtiques que donin unitat als citats fenòmens, començant a aparèixer sistemes i teories, algunes d'elles reconsiderades a partir de 1950 davant el fet que no compleixen funcions importants de tota teoria, tal com totalitzar i concloure lleis o sotmetre a verificació empírica els seus principis.
La sistematització ha dut a incloure a les teories de l'aprenentatge i la instrucció en tres corrents o paradigmes :
Encara que, en moltes d'elles, coexisteixen elements comuns a diversos paradigmes. Entre els autors més rellevants cap incloure a B.F.Skinner, David Paul Ausubel, Jerome Bruner, Jean Piaget, Robert Gagné, Seymour Papert i Lev Vigotsky.
Les TIC i les teories de l'aprenentatge i de la instrucció.
Tot i que les TIC permeten la utilització d'altres mitjans tecnològicament més avançats (vídeo comprimit bidireccional...) la veritat és que l'ús d'aquells està limitat a determinades zones del planeta. En el nostre entorn l'evolució de les TIC es centra especialment en l'expansió i millora de qualitat de la informàtica, els sistemes multimèdia i l'accés a Internet, amb totes les seves possibilitats, a més de l’ús d’altres mitjans com la ràdio o la televisió.
En el disseny i implantació d'un procés d'ensenyament-aprenentatge en el qual s'utilitzin les TIC cal considerar que:
El docent (especialment en l'educació presencial) és qui decideix la idoneïtat del software educatiu, utilitzant-lo d'acord amb les seves necessitats, independentment de la seva destinació inicial.
Gros (1997) proposa la següent classificació del software educatiu: